Dies

salvar... altre cop

2011-03-31T21:45:00.000+02:00

Aquest cop sí que veig una brillantor en els teus ulls i un somriure quan et dic que fas alguna cosa bé. T'amagues darrere d'una façana, que pot implicar més que una façana, però en realitat ets un ratolí que ho rosega tot perdut entre gats.

Els fas bufar, esgarrapar i mossegar, però tu segueixes entestat en ensenyar les dents. I això que estan tips i l'únic que volen és deixar-te en pau i que corris, lliure, sabent que no xocaràs amb un mur pel camí. Però com no saben com retirar els murs...

M'has dit una frase, de les més cruels que he sentit mai. Aquesta frase m'arrossegarà dies i dies...

Un crit de desesperança,...

secrets

2011-02-12T18:08:00.000+01:00

Dies perfectes.
Noms de restaurants que no comentaràs perquè la gent no hi vingui.
Fantasies
Begudes... difícils de trobar.
Trucs, de tot tipus
Moments

Que si es publiquessin, deixarien de ser preuats,exclusius, íntims, meus, nostres.

Hi ha coses que estan fetes per no compartir-les.
Ja que no tothom sap apreciar-les.

conte

2010-11-01T18:42:00.000+01:00

Hi havia una vegada...

Una aprenent de la dama de la cort del regne del Saber. Era voluntariosa, i cada dia complia estrictament amb les tasques que se li encomanaven. Un bon dia, li van encarregar que anés a comprar menjar, ja que la criada habitualment feia aquestes tasques s'havia posat malalta, i així ella sabria també què havia d'encarregar quan vingués la nova criada.

Quan va anar a la botiga, es va trobar molta cua. Avorrida, va mirar les parets de la botiga i encara que eren senzilles, estaven prou netes. La gent que la precedia, en canvi, no va poder deixar de notar que vestien parracs, deixaven anar ferum i arrossegaven mirades i cares llànguides. Anava observan que passaven una llarga estona parlant amb la botiguera; quan finalment marxaven, duien les bosses plenes i una cara somrient. Així, un darrere l'altre.

No va poder evitar parar l'orella quan ja va ser a prop del taulell. La botiguera els recomanava les millors carns, els feia algun descompte si tenien problemes per pagar i els preguntava sobre el seu estat i el de la seva família. Un senyor que tenia problemes amb la seva filla perquè no volia casar-se, va acabar entenent que potser el millor pretendent encara no havia sortit i va quedar en que quan la carnissera trobés un noi de bon veure i mereixedor de la nena, li diria perquè l'acompanyés a comprar.

L'aprenent es va acostar al taulell, li va donar la llista i va exigir que sisplau, li donés les carns de millor qualitat, ja que eren per la cort del rei Saber. La botiguera li va dir que així ho faria, però amb dues condicions: una, que sisplau en repartís un tros d'amagat entre els captaires que rondaven el castell i dues, que quan volgués carn dolenta, que tornés a la botiga. L'aprenent es va estranyar: carn dolenta? i per a què l'he de voler, si és dolenta? La botiguera li va respondre que parlés amb els captaires i que al cap d'un temps ho descobriria.

L'aprenent, d'amagat, es va guardar un tros i encuriosida, va fer el que la botiguera li havia demanat. Els captaires li van estar molt agraits i ella, com que no sabia de què parlar, va començar a ensenyar-los les lliçons d'etiqueta que havia aprés. Els portava la roba que sobrava i que podia arreplegar del palau, els explicava històries i els arreglava.

Un dia, el rei la va cridar. Sorprés pel que havia fet, la va ascendir i li va encarregar que treballés per la primera Dama. Ella, contenta, va començar, però es va adonar que no tenia temps per fer tot el que feia abans i que havia d'atendre els capricis de la gent del palau.

Poc a poc, es va anar entristint, ensopint i enrabiant. Ella podia fer coses molt més valuoses que el que estava fent! Aquell dia li van tornar a encarregar la compra, ja que hi havia un banquet molt distingit al palau i algú que hi entengués molt se n'havia de cuidar personalment que tot fos exquisit; aleshores, es va recordar del que li havia dit la botiguera i així ho va fer: va comprar la pitjor carn que podia haver-hi.

El rei la va despatxar. Va aconseguir un lloc per dormir en unes quadres i va començar a treballar ensenyant als fills del granger: d'aquesta manera es guanyava un sou baixet i roba neta. Sobretot, però, tenia temps per anar a la plaça i parlar i entretenir els captaires.

Un dia, el rei la va anar a buscar: li va demanar que tornés, que tenia problemes de motins i que creia que si ella tornava a fer la feina que feia abans es podrien resoldre; ella va declinar l'oferiment, però li va proposar que fos el lligam entre el palau i els captaires a canvi d'uns diners, però ella viuria en un altre lloc, diferent del palau.

I és que quan has sortit al carrer, resulta impossible tornar al palau.

retorns

2010-09-13T21:35:00.000+02:00

He tornat. He tornat com a amiga, consellera, col·laboradora. Les mateixes cares, tranquil·litat, tot diferent però igual. Allà on... els somnis es fan realitat. On em vas dir t'estimo i em vas fer un petó. On les ganes i la necessitat posen a prova les ments i les mantenen vives, despertes.

Tot i que quan tornes a algun lloc mai és el mateix, hi ha coses que no canvien (afortunadament, si són bones). També he tornat als orígens. Un respir muntanyenc, de calma, de retrobaments amb pedra, pics, caliu, cases, gent,...

Sempre seguiré sent teva... tanitera.

Moments

2010-08-14T21:41:00.000+02:00

Moments retrobats...
On tot torna a tenir sentit.
No són somnis...
Són records, recents...
Ni tan sols això.
Amb regust de felicitat...

D'alleujament,...
Amb alguna que altra eina per tirar endavant...
Renovar-se...
Donar sentit al ja viscut per poder deixar-ho enrere
Sense dolor
I començar a viure un altre cop...

Ferides que, finalment, comencen a curar-se.
Lentitud.
Desassossegament.
Superació.
Tot i que, potser, renúncies...

Però per tot es paga un preu.
Ara em ve de gust pagar-lo, per tenir-ne més...
Perquè tot això té sentit.
No són només una col·lecció de moments inoblidables, excitants,...
De desitjos realitzats i no realitzats.
Són escletxes, escletxes per on s'entreveu un sentit...
Teu, meu, de tots dos...
M'alegro d'haver persistit.
Per poder-hi trobar encara més sentit.

Preguntes sense resposta

2010-07-31T11:04:00.000+02:00

En la societat actual hi ha una lluita que encara està per aconseguir en molts països i fins i tot no tant lluny de casa nostra com ens pensem, que és la lluita per la supervivència. Tot i així, n'hi ha una altra, potser més dura perquè hi tenim menys experència: la lluita per l'autorrealització.

La crisi que vivim no és només econòmica. És una crisi de valors, educativa, d'enfrontament de models de vida, psíquica, d'obsessions i de trencaments de somnis.

És en aquest context on la desesperança es pot apoderar de nosaltres; cal buscar solucions creatives, però de vegades no es pot i els canvis vertiginosos no desitjats ens obliguen a triar camins o a acomodar-nos a solucions no desitjades.

A més, moltes vegades sense entendre els motius pels quals no es poden realitzar alguns somnis, quan havia estat tant fàcil... Abraxas ha perdut el seu saber, Tanit busca i troba però no té armes per a lluitar contra l'amor autèntic, perquè ella ho és i ho sent així. Li han fallat, s'ha fallat a sí mateixa. Falta de recursos, de cohesió d'oportunitat, manca de coherència en les diferents persones que han de realitzar el somni.

Tot i que es perdona, es perdona per no fer mal a més gent innocent, encara que això hagi suposat renunciar a una part molt important de sí mateixa. Vital.

Quin camí queda quan has recorregut camins que ni tan sols apareixien en els teus somnis? Què pot tornar-te a fer viure quan has perdut tota la capacitat de tornar a estimar, perquè, com diu l'Elliot, quan estimes de debó t'adones que només pots prometre que sempre seràs allà amb coneixement de causa una vegada a la vida? quan hi ha tantes paraules, imatges, records, emocions lligades a una història en cendres, sense saber per què està en cendres i sense saber com reprendre el camí fàcil amb realisme?

És primavera?

2010-05-16T14:21:00.002+02:00

Plou. Ha plogut molt, està plovent i plourà.

Però avui feia sol.

Avui he vist un blauet,

Ànecs en una riera,

Camps plens de flors.

Moltes papallones...

Just darrere de la porta de casa meva.

Algun dia serem capaços de veure el sol

I la primavera

Que s'amaga darrere de murs falsament construits?

Novetats

2010-01-05T22:24:00.001+01:00

Les novetats ens enceguen; però amb cada nova novetat es veu també un món més buit. Va aparèixer la televisió; tothom la volia, tothom la cobejava. Quan això s'ha generalitzat, s'han perdut les històries orals, el caliu dels menjars diaris i la qualitat de l'entreteniment, tot i que mai ha estat gaire òptima, en els darrers temps ha arribat a límits poc imaginables en algunes cadenes (d'altres, per sort, es salven i intenten fer séries i programes de qualitat).

En el cinema, es van substituir els guions, els arguments històrics i les interpretacions que emocionaven per efectes especials cada vegada més espectaculars i que dominen les històries i els guions, de manera que aquests venen condicionats per la capacitat dels ordinadors i de la tecnologia. Els guions, que han acabat sent meres reproduccions que pretenen ser enginyoses de la trista capacitat narrativa de la societat.

Tot i així, demanem més realisme; pantalles planes, efectes 3D... demanem realisme per als somnis d'altres, que en diem professionals, i se'ns ha oblidat com somiar i com imaginar a nosaltres, o com persistir per fer realitat els nostres propis somnis.

perdre's

2009-12-17T19:46:00.002+01:00

Perdre's en la boira...
En l'alcohol...
En la desesperança...
En el desig...
En el present...
En el futur...
En el carrer...

Pot ser fins i tot normal. Què podem fer perquè no estigui tot perdut, quan, des del naixement, estàs sentenciat, però no ho pots demostrar a ningú, perquè ningú valora la importància de l'afecte, de la imitació, de l'exemple... com a prova irrefutable de l'èxit d'una persona.

Aleshores, només la teva capacitat de trobar-lo en altres llocs et pot salvar. Si no, els teus ulls es tornaran freds i durs, poc empàtics... trobaràs gust en que la gent et tingui por, en humiliar, en viure del no res... perquè és l'única manera que tens de sobreviure, l'única en que se't valora. I poc a poc, aniràs perdent aquell somriure i aquells ulls innocents que tenies quan algú et posava la mà a l'espatlla. Només et quedarà el que vas tenir quan vas néixer. Res. Però tu no ho veuràs i intentaràs fer veure que això que et passa és el millor. Per això... m'agradaria poder-te salvar. Però no sé com.

mentides

2009-10-26T21:43:00.003+01:00

De vegades, les mentides ens alliberen... de nosaltres mateixos, de la vida, d'altres persones, del control, de... però ens impedeixen arribar a les arrels dels problemes, ens impedeixen ser eficaços. Sempre seràn provisionals, tot i que hi ha provisionalitats que poden durar anys o fins i tot tota una vida...

enveges

2009-10-01T22:44:00.002+02:00

"Digues estratègies per afavorir la pau en el món". Algú que conec, quan tenia 17 anys, va dir: "Que la gent donés prou com perquè tothom tingués suficient".

Em va impressionar, i crec que aquesta persona ha seguit aquest lema durant tota la seva vida. I per això, ara és culpable. Culpable d'oferir aprenentatges gratuïts a molta gent, culpable de gaudir donant, culpable de solucionar problemes de manera satisfactòria per a tots,... i tot succitat per l'enveja d'alguns, tant de les capacitats com de la influència.

El que hi hagi en el fons de tot... sona a enveja... enveja perquè no tenen prou empatia com per gaudir de les sensacions de quan algú aprén al teu costat. Això és feina, i prou. Soncs em sap greu dir-ho però aquesta "feina extra" ha fet passar, en moltes persones que conec, del títol teòric a l'interés i el gust autèntic per la professió... de les parets d'or de la universitat a la dura realitat dels barris més abandonats... i ha fet que aprenguéssim i gaudíssim més d'això que dels salons ajardinats i comfortables d'on veníem.

Les persones que han suscitat aquests canvis, des d'avui, mereixen el meu despreci més absolut. Això és tot.

caminar

2009-07-25T21:53:00.002+02:00

Hi ha moltes expressions que fan referència a la principal eina que tenim per desplaçar-nos i a la seva relació amb la vida.

Expressions com "fer camí", "el camí a recórrer..." "els camins dels morts", caminar endavant (o enrere, com els cargols),... denoten la importància de l'acte automatitzat de caminar, que aprenem en el primer any de vida, al mateix temps quasi que a dir les primeres paraules.

Mentre hi ha vida s'ha de caminar, sigui com sigui... ja sigui amb les dues cames o amb totes les ajudes que se'ns poden acudir. Si no caminem, el problema pot venir de tres fonts: nosaltres, que tenim algun handicap que no ens deixa fer-ho (o no tot el bé que desitjaríem); els altres, que no ens ho posen gens fàcil; construeixen murs als camins, deixen camins en mal estat, tanquen portes,... i el propi estat dels camins i carreteres, amb les seves corbes, els seus pendents, els seus obstacles, infranquejables de vegades.

La cançó , que tots coneixeu, de Gerard Quintana "camins" il·lustra molt bé el que passa amb els camins.

Però jo tinc una altra pregunta: què passa amb els camins que somiem? Què passa amb les portes que s'obren i es tanquen? Quan hem de fer marxa enrere? Quan hem de considerar que una porta està tancada del tot i és d'un material que no la podem ni tirar a terra? Fins i tot les parets, amb el temps, es desgasten i poden caure.

També pot passar una altra cosa: que estiguis massa cansat de caminar; que no et motivi cap dels camins que pots agafar; que en tinguis tants que no sàpigues quin triar; que et llancis a l'aventura per camins estrets i tortuosos i hi acabis trobant la millor de les selves, el desert més devastador o tot alhora; i aleshores, ja no vulguis tornar al teu camí de sempre, format per turonets i polígons industrials.

O al revés, que sentis que has de pujar, per una escala on els agafadors son molt amples, o molt estrets, no hi ha lloc per parar, no pots baixar, no tens més remei que anar amunt, i a sobre els agafadors van caient a mida que tu puges, fins que el que desitjaries és llançar-te avall,...

Però sempre, agafis el camí que agafis, hi haurà sorpreses, fins l'últim moment; fins i tot en el més avorrit de tots ells, o en el més final. Per aquestes petites sorpreses, possiblement valgui la pena seguir caminant.

abraxas i tanit

2009-06-01T20:55:00.006+02:00

El meu ateïsme radical m'està caient als peus davant de les singularitats que ocorren al meu voltant i davant del camí que ha pres la meva vida des de fa molt de temps.

Per una banda, sempre he buscat a Abraxas; el coneixement, la originalitat, les idees, el poder superior, els gradients... fins i tot en la veritat i la mentida; sempre volent acostar-m'hi, sense aconseguir-ho.

D'altra banda, des de fa molt, Tanit m'ha donat la personalitat i m'ha acollit en els seus braços; la que posteriorment seria Venus, deessa de l'amor, m'ha donat acollida durant la infància i m'ha preparat per ser com ella; bondadosa i temptadora. Tanit també busca a Abraxas, el troba i l'acull... aquest li proporciona coneixement i saber, així com una guia, una manera original de segur el seu camí i arribar al saber... però també el tempta, descaradament.

Dos destins que s'han unit, per sempre.

vora el mar

2009-04-11T10:42:00.001+02:00

Vora el mar... les gotes em parlaven. Era un missatge per a mi només.

Em deien... regula’t com jo: vaig endavant, endarrere, xoco contra les roques... però sempre torno al mateix lloc, en un flux constant i amb el mateix xiuxiueig agradable.

El mar, que em deia: troba el teu punt de tornada i tot anirà bé.

Si no, com creus que jo puc erosionar les roques? Com creus que torno a la calma després de la tempesta més ferotge? Com creus que conservo el meu gust característic de sal? Com creus que vaig poder ser l’origen de la vida? Com creus que puc amagar tants colors i formes diferents sota meu, en llocs tant secrets com recòndits?

Estàs feta de la mateixa substància que jo... vine amb mi, jo et cuidaré i et bressolaré amb el meu xiuxiueig incessant i constant. Jo t’ajudaré a erosionar aquestes roques que s’interposen en el teu camí. Jo t’ajudaré a, quan la roca sigui massa gran, tornar enrere amb un moviment elegant i sinuós. Jo descarregaré la teva fúria amb tempestes que faran tremolar el més valent.

Però jo no treballo depressa; necessito temps i la bondat de la lluna al meu costat.

impossibles

2009-03-31T14:04:00.003+02:00

Fa uns anys... era impossible que dos gais es casessin.
Avui... és una realitat en alguns països.

Fa uns anys... era impossible que algú de la família estigués a l'altra banda de l'oceà i poder seguir-hi sent família.
Avui... es una realitat dolorosa.

Fa uns anys... era impossible fer el que volies perquè tothom t'assenyalava amb el dit.
Avui... hi ha un cert anonimat però també solitud.

Fa uns anys... era impossible poder parlar sense fils.
Avui... no podem viure sense estar pendents del móbil.

Em pregunto... què serà possible i impossible d'aquí 10 anys?

amics "a la llunyania"

2009-03-31T13:39:00.002+02:00

No sé si el títol és correcte: no sé si hauria de ser "a la llunyania" o "en la llunyania"... perquè segons la normativa catalana de les preposicions i els pronoms febles... :)

Ara bromes a part, avui volia parlar de que no importa tant les noves tecnologies com el que es diu i es fa en elles. Per exemple, l'ús del facebook com a xarxa social per a que tothom vegi lo guapo que surts a les fotos de farra amb els amics, el trobo força patètic. Ara bé, per mantenir contacte amb gent que fa molt de temps que no veus de diversos llocs del món, doncs té una utilitat.

El mateix passa amb el messenger: una conversa quotidiana cara a cara pot ser molt pobre, així com la del messenger; però també es poden fer histories a dues veus, es pot parlar i criticar poesies, lectures,... donar recursos i pàgines web... que són coses que no he aconseguit fer mai de viva veu o en el famós "cara a cara".

Per tant, no hauríem de mirar tant si deixem que els nens tinguin a l'abast determinats aparells o recursos tecnològics, sinó que hauríem de veure per a què els utilitzen. Puc dir que jo els he utilitzat per fer amics de diferents llocs del món, que m'han proporcionat experiències i converses interessants; per comunicar-me amb persones que estimo i no puc veure cada dia per diferents motius. I algunes d'aquestes relacions m'han proporcionat un coneixement interior de les persones molt més gran del que hagués tingut si només hagués estat cara a cara, ja que la comunicación no-verbal es converteix en molt limitada o nul·la; has de fer un esforç per explicarte i a més, és una eina que treu vergonya de parlar d'intimitats, ja que no tens la persona davant.

Per tant: gràcies per existir i salutacions als amics "a la llunyania".

Educació (amb majúscules)

2009-03-29T20:40:00.005+02:00

Avui dia, se'n comença a parlar, aquí a Catalunya. I no sense falta de raó.

Per una banda, hi ha alguns professors que fan el mateix de sempre en una societat que no ha existit mai en la història (és a dir, la nostra: tant plural, diversa, centrada en els drets, en la demanda, tecnològica, científica, ràpidament canviant i movible). Fer el de sempre vol dir, fan la seva classe magistral i qui vol que entengui alguna cosa i qui no, doncs què hi farem. O encara pitjor: els que encara creuen que l'autoritat s'hauria de tenir simplement per què hi ha un Estat que et designa com a "transmissor del saber".

Per altra banda, hi ha l'extrem contrari: metres i professors que amb tota la seva bona voluntat, intenten canviar de métode, tenir en compte més qüestions i considerar que a més de poder transmetre uns coneixements són "educadors". Però els falten sabers, sabers fers i suport.

Resultat: l'escola ha perdut el seu paper tradicional, però no se sap què s'ha de fer ara. Hem de reinventar l'educació escolar i no sabem com fer-ho. Segons les proves PISA, Finlandia és un dels països on l'èxit escolar tant en comprensió lectora, com en matemàtiques com en ciències, és més alt. En una conferència d'algú que ha estudiat aquesta qüestió en la seva tesi doctoral (realitzada a Finlandia), sosté que hi ha molts motius pels quals això és així, però dos de fonamentals i molt alarmants: primer, com a país, l'educació és el que els ha permés existir, intentant ser envaïts per Rússia i Suècia. Van creure en l'educació com la manera de mantenir la seva llengua i la seva cultura. I això, crec que a Catalunya li interessa, oi?

Segon i molt important: els docents són el personal més ben valorat del país. La nota de tall per entrar a magisteri és de 9 i escaig (igual que aquí, que és un 5 pelat). Els millors cervells del país es dipositen en una institució que vetlla per la seva llengua i la seva cultura.

D'acord: les condicions laborals i sanitàries no tenen res a veure amb les d'aquí, ni tampoc tot és perfecte: tenen l'índex més alt de suïcidis, per la falta de llum i per la possible pressió i responsabilitat que se'ls inculca des de molt petits.

Però ja sigui situacions formals d'ensenyament, de les que acabo de parlar, com informals, ambdues tenen una cosa en comú: el disseny (conscient o no) d'activitats en les que persones d'edats força assimètriques puguin parlar i aprendre (mútuament).

Anem pensant què requereix això, tant per l'escola com per la familia, i potser trobarem alguna guia que ens ajudi a repensar el paper de tots plegats.

excentricitats

2009-03-28T22:17:00.003+01:00

Quan parlem d'una persona excèntrica, habitualment et ve al cap la imatge d'algú que viu molt el ser ell mateix, que passa el dia fent coses no massa habituals però es manté dins d'una normalitat.

Per exemple; perosnatges com Sherlock Holmes, el doctor House d'avui dia o altres de similars... personal habitualment intel·ligent, perspicaç, que entén massa bé el món però paguen un preu molt alt per això; es dónen a si mateixos. Habitualment solters, no hi ha cap dona que els aguanti, o no en volen cap.

Les dones excèntriques, en canvi, solen ser personatges com Marilyn Monroe, Greta Garbo d'antuvi... quina diferència d'estereotip oi? fins i tot en l'excentricitat som masclistes...

Per sort, avui dia hi ha persones com Empar Moliner o Lucía Etxebarría que ens mostren, com a mínim a través dels seus textos, que el concepte de l'excentricitat (en el millor dels sentits) no és exclusiu del génere masculí o de dives del passat i que inclou la intel·ligència i el llenguatge en la definició de dona excèntrica. A més, nosaltres tenim la capacitat de ser felices.

Per això,... un brindis per les dones solteres, que viuen la seva vida, que es dediquen al que els agrada, perspicaces, que entenen el món més del que sembla i que, a més, saben aprofitar-ho de la millor manera possible.

ulls

2009-03-27T10:25:00.008+01:00

"Els ulls són el mirall de l'ànima". Qui no ha sentit mai aquesta frase?

Poden denotar tristesa, decepció, fredor, feblesa o poden indicar, de vegades, què has patit a la vida. Al metro es poden trobar molts exemples d'aquests ulls i de cares desencaixades, estressades...

També, si ens hi fixem millor, ja coneixent una mica a la persona, poden indicar que guardes un secret perillós, poden indicar que portes una cuirassa de duresa, poden denotar que cuidaràs de qui se t'acosti, que tens confiança en tu mateix, que ets més o menys profund del que sembles,...

En determinades situacions, també es pot distingir fins a quin punt desitges alguna cosa, que aniràs a totes per aconseguir el que sigui i el grau de concentració que tens, mesclat amb el nerviosisme.

Allò de que la mirada no menteix,... és fals, i els actors ho demostren cada dia. De tota manera, no menteix sempre; si coneixem a la persona i estem oberts a que ens digui el que vulgui, podem notar si hi ha enamorament, o que no.

En quant a l'aspecte extern, hi ha aquells ulls marrons clars, de color mel, hi ha ulls que canvien de color, especialment els de color clar, que fluctuen entre verd, blau i grisós, segons l'època de l'any... hi ha ulls clars amb taques fosques...

I hi ha ulls que creia que eren una fantasia i que, de cop, me'ls he trobat davant: "eren ulls de color castany, amarats d'una lluïssor verda. Penetrants, d'escodrinyada molt intensa. Notaves com si, darrere seu, hi hagués un pou enorme, curull de les edats del record i de rumiaments llargs, constants. Però la seva superfície guspirejava amb el present: com el sol que brilla al fullam exterior d'un gran arbre o a les ondulacions d'un llac molt profund. Era com si una cosa que es considerés a si mateixa com adormida, s'hagués desvetllat i t'observés amb la mateixa atenció amb què havia ponderat els seus afers interns durant anys incomptables" (adaptat del Senyor dels Anells, de Tolkien).

I jo afegiria: no només que t'observés, sinò que posés a la teva disposició tots els seus records, tota aquesta saviesa que havia anat acumulant al llarg dels anys, que estava cansada, molt cansada... de guardar secrets, d'atendre, d'amagar-se... que per fi, pot demostrar la seva complexitat i els milers d'emocions que denoten els ulls, tenint la seguretat que no passarà desapercebuda i que algú li donarà sentit.

impressionisme

2009-03-21T13:00:00.002+01:00

Monet... els seus quadres, especialment els que mostren paisatges indefinits, i la resta de l'impressionisme en general, sempre m'han produït aquella sensació de que t'agrada i no saps per què. Potser perquè t'acosten al món dels somnis, igual que Dalí, encara que de formes radicalment diferents.

Segons el realizme filosòfic, hi ha una certa correspodència entre la realitat i les imatges mentals; els quadres de Monet exemplifiquen aquesta correspondència de forma magistral. És un "somni" d'imatge mental que prové de la realitat.

passejar

2009-03-19T13:48:00.002+01:00

Passejar... una de les meves grans aficions. Passejar amb una càmera de fotos per Barcelona o Girona, pels seus barris més antics, on hi pots trobar curiositats...
Fixar-se en la gent: què denota la seva expressió, preguntar-se quina mena de vida deu tenir aquest o aquell...
Girar una cantonada i trobar una flor oblidada en un jardí abandonat...
Els detalls de les cases: finestres pintades, els detalls del ferro forjat, figures als edificis,...

També hi ha un altre passeig important... el que fas amb la persona que estimes, agafats de la mà... encara que sigui per llocs per on molta gent no passejaria. Però llavors, el que veus és una mica igual; l'únic que importa és la conversa i la sensació que et dóna la mà...

senilitat

2009-03-16T15:08:00.000+01:00

Les piràmides de població del món occidental cada vegada reflexen que hi ha més persones grans que joves. Això fa que ens trobem, per desgràcia, amb relativa freqüència demències senils, de diferent gravetat i curs i amb diferents afectacions. Però com que aquesta informació es pot trobar relativament fàcilment a internet, vull parlar d'una altra... per animar els cuidadors/es de persones que pateixen aquest tipus de malalties.

Segur que coneixen, si és així, episodis com quan recorden el passat i creuen que és el present... inicialment espanten, però al cap del temps, i especialment en determinats moments, comences a riure quan la iaia diu que quan vindrà la tieta Margarita (quan la tieta Margarita fa molt de temps que ha mort); tu li expliques i et diu que ho entén, entén que no pot estar viva perquè ella té 87 anys i és més gran, però al cap d'un moment pregunta pel tiet Joan, que encara era més gran que la tieta Margarita...

I després, diu que, gràcies a Déu,... conserven bé el cap. O quan comença a cridar a la mare i diu que aviam si anem a casa, que es fa tard... i dius àvia, ja ets a casa... i pregunta... ah si? Ah, és clar. I on és la mare?

Aprofitar aquests moments per riure és vital; encara que no us entenguin, si veuen que esteu contents, els ajudareu i us ajudareu a vosaltres mateixos.

dia de festa sorpresa

2009-03-15T10:23:00.000+01:00

Les festes sorpresa són... una collonada per qui les prepara. Que si el regal, que si avisa tothom, l'hora en que es queda, el pastís, les espelmes, on es fa, què has de fer perquè l'altre no se n'adoni de res, que si a l'aire lliure, que si a dins, que si plourà, que si no... ara bé, això afegeix un punt de diversió inigualable, especialment quan l'altre ja sospita. Són una oportunitat també de practicar teoria de la ment d'una manera innòcua... per si de cas. I de veure de qui et pots fiar a l'hora d'amagar un secret i de qui no.
Ara bé... la cara que després fa el "sorprés/a"... no té preu. I llavors, qui no ha sabut guardar el secret, qui ha fet que sospités, qui ho fa només per compromís... ha de claudicar i pensar que ha valgut la pena.