Preguntes sense resposta

En la societat actual hi ha una lluita que encara està per aconseguir en molts països i fins i tot no tant lluny de casa nostra com ens pensem, que és la lluita per la supervivència. Tot i així, n'hi ha una altra, potser més dura perquè hi tenim menys experència: la lluita per l'autorrealització.

La crisi que vivim no és només econòmica. És una crisi de valors, educativa, d'enfrontament de models de vida, psíquica, d'obsessions i de trencaments de somnis.

És en aquest context on la desesperança es pot apoderar de nosaltres; cal buscar solucions creatives, però de vegades no es pot i els canvis vertiginosos no desitjats ens obliguen a triar camins o a acomodar-nos a solucions no desitjades.

A més, moltes vegades sense entendre els motius pels quals no es poden realitzar alguns somnis, quan havia estat tant fàcil... Abraxas ha perdut el seu saber, Tanit busca i troba però no té armes per a lluitar contra l'amor autèntic, perquè ella ho és i ho sent així. Li han fallat, s'ha fallat a sí mateixa. Falta de recursos, de cohesió d'oportunitat, manca de coherència en les diferents persones que han de realitzar el somni.

Tot i que es perdona, es perdona per no fer mal a més gent innocent, encara que això hagi suposat renunciar a una part molt important de sí mateixa. Vital.

Quin camí queda quan has recorregut camins que ni tan sols apareixien en els teus somnis? Què pot tornar-te a fer viure quan has perdut tota la capacitat de tornar a estimar, perquè, com diu l'Elliot, quan estimes de debó t'adones que només pots prometre que sempre seràs allà amb coneixement de causa una vegada a la vida? quan hi ha tantes paraules, imatges, records, emocions lligades a una història en cendres, sense saber per què està en cendres i sense saber com reprendre el camí fàcil amb realisme?

És primavera?

Plou. Ha plogut molt, està plovent i plourà.

Però avui feia sol.

Avui he vist un blauet,

Ànecs en una riera,

Camps plens de flors.

Moltes papallones...

Just darrere de la porta de casa meva.

Algun dia serem capaços de veure el sol

I la primavera

Que s'amaga darrere de murs falsament construits?

Novetats

Les novetats ens enceguen; però amb cada nova novetat es veu també un món més buit. Va aparèixer la televisió; tothom la volia, tothom la cobejava. Quan això s'ha generalitzat, s'han perdut les històries orals, el caliu dels menjars diaris i la qualitat de l'entreteniment, tot i que mai ha estat gaire òptima, en els darrers temps ha arribat a límits poc imaginables en algunes cadenes (d'altres, per sort, es salven i intenten fer séries i programes de qualitat).

En el cinema, es van substituir els guions, els arguments històrics i les interpretacions que emocionaven per efectes especials cada vegada més espectaculars i que dominen les històries i els guions, de manera que aquests venen condicionats per la capacitat dels ordinadors i de la tecnologia. Els guions, que han acabat sent meres reproduccions que pretenen ser enginyoses de la trista capacitat narrativa de la societat.

Tot i així, demanem més realisme; pantalles planes, efectes 3D... demanem realisme per als somnis d'altres, que en diem professionals, i se'ns ha oblidat com somiar i com imaginar a nosaltres, o com persistir per fer realitat els nostres propis somnis.

perdre's

Perdre's en la boira...
En l'alcohol...
En la desesperança...
En el desig...
En el present...
En el futur...
En el carrer...

Pot ser fins i tot normal. Què podem fer perquè no estigui tot perdut, quan, des del naixement, estàs sentenciat, però no ho pots demostrar a ningú, perquè ningú valora la importància de l'afecte, de la imitació, de l'exemple... com a prova irrefutable de l'èxit d'una persona.

Aleshores, només la teva capacitat de trobar-lo en altres llocs et pot salvar. Si no, els teus ulls es tornaran freds i durs, poc empàtics... trobaràs gust en que la gent et tingui por, en humiliar, en viure del no res... perquè és l'única manera que tens de sobreviure, l'única en que se't valora. I poc a poc, aniràs perdent aquell somriure i aquells ulls innocents que tenies quan algú et posava la mà a l'espatlla. Només et quedarà el que vas tenir quan vas néixer. Res. Però tu no ho veuràs i intentaràs fer veure que això que et passa és el millor. Per això... m'agradaria poder-te salvar. Però no sé com.

mentides

De vegades, les mentides ens alliberen... de nosaltres mateixos, de la vida, d'altres persones, del control, de... però ens impedeixen arribar a les arrels dels problemes, ens impedeixen ser eficaços. Sempre seràn provisionals, tot i que hi ha provisionalitats que poden durar anys o fins i tot tota una vida...

enveges

"Digues estratègies per afavorir la pau en el món". Algú que conec, quan tenia 17 anys, va dir: "Que la gent donés prou com perquè tothom tingués suficient".

Em va impressionar, i crec que aquesta persona ha seguit aquest lema durant tota la seva vida. I per això, ara és culpable. Culpable d'oferir aprenentatges gratuïts a molta gent, culpable de gaudir donant, culpable de solucionar problemes de manera satisfactòria per a tots,... i tot succitat per l'enveja d'alguns, tant de les capacitats com de la influència.

El que hi hagi en el fons de tot... sona a enveja... enveja perquè no tenen prou empatia com per gaudir de les sensacions de quan algú aprén al teu costat. Això és feina, i prou. Soncs em sap greu dir-ho però aquesta "feina extra" ha fet passar, en moltes persones que conec, del títol teòric a l'interés i el gust autèntic per la professió... de les parets d'or de la universitat a la dura realitat dels barris més abandonats... i ha fet que aprenguéssim i gaudíssim més d'això que dels salons ajardinats i comfortables d'on veníem.

Les persones que han suscitat aquests canvis, des d'avui, mereixen el meu despreci més absolut. Això és tot.

vora el mar

Vora el mar... les gotes em parlaven. Era un missatge per a mi només.

Em deien... regula’t com jo: vaig endavant, endarrere, xoco contra les roques... però sempre torno al mateix lloc, en un flux constant i amb el mateix xiuxiueig agradable.

El mar, que em deia: troba el teu punt de tornada i tot anirà bé.

Si no, com creus que jo puc erosionar les roques? Com creus que torno a la calma després de la tempesta més ferotge? Com creus que conservo el meu gust característic de sal? Com creus que vaig poder ser l’origen de la vida? Com creus que puc amagar tants colors i formes diferents sota meu, en llocs tant secrets com recòndits?

Estàs feta de la mateixa substància que jo... vine amb mi, jo et cuidaré i et bressolaré amb el meu xiuxiueig incessant i constant. Jo t’ajudaré a erosionar aquestes roques que s’interposen en el teu camí. Jo t’ajudaré a, quan la roca sigui massa gran, tornar enrere amb un moviment elegant i sinuós. Jo descarregaré la teva fúria amb tempestes que faran tremolar el més valent.

Però jo no treballo depressa; necessito temps i la bondat de la lluna al meu costat.