divendres, 8 de novembre del 2013
An invented children story
One day, he woke up, had breakfast and found a big box on the table. He opened the box, and there were all his dreams and all his fears in that box. He was very surprised! He could find all the little things he always had wanted there. In the box, there was also a note. The note said... from Mum. And there was an address also.
Tom was very happy, because he thought he would finally meet his mother. He got out of his farm, walking, and went to the train station. He asked the officer where was that place in the note, and the police officer said it was one hour away, so he bought the ticket.
He got into the train and sat down there. A while later, a man sat next to him. He wore a long, black coat. He smelled bad, and he had a weird face. Tom was afraid. The man asked him: "Where are you going, boy?". Tom answered: "to visit my mum". The man asked: "Where is she". Reluctantly, Tom showed him the paper.
The expression of the man changed. He was the surprised one then. Tom asked: what's wrong? Well...-the man answered-. Don't go there, boy. Nobody has lived in this house in a century!
Tom opened his mouth in disbelief, but he thought that, even so, he had to go there. So when the time came, he left the train (and the man) and went walking to the address.
He found it. He walked into the garden and found a very deep forest. He delved into it, scared. Suddenly, he heard a noise. He turned around, and there was him... the man in the train. He had followed him from there. He turned around and ran, until the house suddenly appeared. He opened the door and went in.
There's when the children have to invent their own ending... everyboudy is welcome to leave a comment with suggestions about how the story is going to end.
dimecres, 3 de juliol del 2013
Poesia
Teixit per les ones
Que bressolen el teu destí maragda
Els sentiments ballen
Perduts, disseminats, com gotes d'aigua que s'escolen a la mà dels empobrits
Que no poden guardar ni un pedaç de la seva frescor
Perquè tot és buit, només s'omple del que els diuen
Que han de ser, que han de fer
Però els fils es llancen.
En diferents direccions...
Alguns són més gruixuts, altres més prims...
Però tots contenen una part de mi
Que disperso per la immensa mar...
I cal que es tractin amb cura
No es trenquen fàcilment
Fa mal quan es trenquen
Però si no es cuiden es desgasten
I poden arribar a trencar-se per desgast
I si és així no hi ha manera de reparar-los
Però tinc una font inesgotable
De fils que teixeixo i llenço
A qui vulgui agafar-los i cuidar-los
Els que ja hi son estiren, encara que només sigui d'una banda
I fa mal.
Però el salar turquesa cura...
Esguardat per l'astre de la vida
I la perla de la nit.
dilluns, 11 de febrer del 2013
creativitat
El meu recolzament sóc jo mateixa i les meves experiències, que són prou singulars i prou importants com per constituir una base sòlida des d'on tenir la valentia i la decisió per a donar el proper pas. Aquestes experiències, però, han d'augmentar... a partir sobretot del meu lideratge i la meva imaginació. Només tinc un desig: el que sigui capaç de crear, que sigui prou bo com per dur-ho a terme.
Res més que el buit que sento molt al fons de les entranyes m'hauria d'importar, però m'importen moltes coses, molt singulars, que ocorren a la vegada i sense descans, una rere l'altra, o simultàniament... aquestes experiències seran la base d'una vida.
I això ho he fet i ho estic fent perquè he estat capaç de superar algunes pors i d'intentar que d'altres no em limitin...
En seguiré sent capaç. Si tu no n'ets, el resultat serà una predicció auto-complerta; marxaré lluny, molt més lluny que tu però simplement perquè no has volgut acompanyar-me, perquè has tingut por d'acompanyar-me. I tothom qui em vulgui acompanyar en aquest camí mentrestant, és i serà ben rebut. I valorat...
Mentre que tu acabaras sent un altre dels "podria"... llàstima, però. M'agradaria, ara mateix m'encantaria que fossis el que "pots".
diumenge, 28 d’octubre del 2012
the homes of my life
I got a job I liked
I happened to find a house
Which was big enough, cute, had a big garden
With many different passages, flowers of all kinds
The house was well equipped with all kinds of tools
To paint, to write, to entertain myself in endless ways
With a stunning sea view.
I built that house with people of everlasting trust
Who were always invited, though they lived far away
So everyting else was forgotten, cause I had all I wanted
But the climate surrounding the house is not that good.
We have huge sea storms, hurricanes...
And though the house is very well built, we have to repair it once in a while
And it's aging fast.
This meant that I had to stay in the house a lot
And I realised that I was losing track of what happened on the streets
Though I didn't care much
But one day, after a huge storm that destroyed the garden
I had to go to shops to buy all the necessary things to repair it
And I liked going there, talking to the sellers...
I realised that there were some things out of the house which were worth paying attention to
And I got out to the streets and squares
First, I went to the many attractions of the city; the baths, the sport clubs
And then I went just to the square
And found nice people in the neighbourhood
Interested in building a place to stay for all of us
So I'm building that for us and everybody who wants to come to our tribe
Though I'm so happy in our own house
Money is running out
The house is aging
And though the foundations are strong,
I might find myself on the streets one day.
With people I met on the streets
I built homes in the air
They were astonighinghly pretty and cute, but impossible to be constructed
So I'm trying to build another house
In a less changing environment
But I'm still in the foundations
They are quite strong, but I still don't know if they will be enough
To build a fine and welcome house
Or just a shack to refuge when hard times come
In the meantime, near the place I go
When the house is under repair
I found out that there is a village I didn't know about
With people also trying to build a common house
And I begun to help them
I don't have that beautiful job anymore.
But I'm going to other houses and they like what I do.
So I will see out if that works.
And I'm building all this, again, with those people I trust the most
Keeping track of it
Though from far away.
dijous, 9 d’agost del 2012
la plaça del poble
La meva plaça, la nostra plaça,...
La de tots
Els que compartim l'amor pel poble
Per la vida
Per un món millor
Càlida conversa
El temps s'atura... no hi ha cap pressa
Envoltada per tres muntanyes;
El Cadí majestuós
El Cadinell...
I el Catarro...
Al MEU poble, l'únic que sento com a meu.
A la plaça del poble, on es remouen consciències
On es creen idees
Per fer un món millor...
Bon viatge! Em vau dir tots amb un somriure
A la plaça del poble...
Però no marxo de la plaça
Estic allà, dia rere dia
Intentant fer un món millor.
divendres, 15 de juny del 2012
Lliscar
El patí sobre el gel
El cos sobre l'aigua
Els dits al teclat
Flueixen les fonts
Els rius
Els mars
Els peixos...
Per fluir cal lliscar...
Però què més cal fer perquè brolli vida?
Quan alguna cosa flueix, brolla de vida.
dimarts, 12 de juny del 2012
something...
Unreal, annoying, happy-feely...
That gives my hopes up
It also gives my hopes down
Confuses me
It came very deep
It's also just a scratch
It's mind, and body, connections
That are scary
And you deny
Eyes, thoughts, creativity, perception.
Feelings, sensitivity
Deja vu
Likes and dislikes
Thoughts keep appearing,
though in a different form
Is this something?
I wish I could leave it here
Cause it's no good for me
Or for others I love
It was up in the sky
Now it's coming down to earth
But it's still deep
And also, just a scratch
A little wind that moves the pieces
of the domino of my life
But it is not strong enough to tear them down
And leave an empty piece of paper
What has been written is coming out
Saying hello
It might get illustrated
But it will not erase what has already been there
Written deep in skin
Though I'd like to have the blank paper
To write without any pain
It's unreal...
I have to accept pain as a part of life
Of love
And grow up... just as I ask of you
But you have given me a road map...
Of my creativity...
Of perception
And I will follow it
As far as the north fjords go
In solitude
Though imagining you are there
Every step of the way
dijous, 24 de maig del 2012
aniversari
dijous, 31 de març del 2011
salvar... altre cop
Els fas bufar, esgarrapar i mossegar, però tu segueixes entestat en ensenyar les dents. I això que estan tips i l'únic que volen és deixar-te en pau i que corris, lliure, sabent que no xocaràs amb un mur pel camí. Però com no saben com retirar els murs...
M'has dit una frase, de les més cruels que he sentit mai. Aquesta frase m'arrossegarà dies i dies...
Un crit de desesperança,...
dilluns, 1 de novembre del 2010
conte
Una aprenent de la dama de la cort del regne del Saber. Era voluntariosa, i cada dia complia estrictament amb les tasques que se li encomanaven. Un bon dia, li van encarregar que anés a comprar menjar, ja que la criada habitualment feia aquestes tasques s'havia posat malalta, i així ella sabria també què havia d'encarregar quan vingués la nova criada.
Quan va anar a la botiga, es va trobar molta cua. Avorrida, va mirar les parets de la botiga i encara que eren senzilles, estaven prou netes. La gent que la precedia, en canvi, no va poder deixar de notar que vestien parracs, deixaven anar ferum i arrossegaven mirades i cares llànguides. Anava observan que passaven una llarga estona parlant amb la botiguera; quan finalment marxaven, duien les bosses plenes i una cara somrient. Així, un darrere l'altre.
No va poder evitar parar l'orella quan ja va ser a prop del taulell. La botiguera els recomanava les millors carns, els feia algun descompte si tenien problemes per pagar i els preguntava sobre el seu estat i el de la seva família. Un senyor que tenia problemes amb la seva filla perquè no volia casar-se, va acabar entenent que potser el millor pretendent encara no havia sortit i va quedar en que quan la carnissera trobés un noi de bon veure i mereixedor de la nena, li diria perquè l'acompanyés a comprar.
L'aprenent es va acostar al taulell, li va donar la llista i va exigir que sisplau, li donés les carns de millor qualitat, ja que eren per la cort del rei Saber. La botiguera li va dir que així ho faria, però amb dues condicions: una, que sisplau en repartís un tros d'amagat entre els captaires que rondaven el castell i dues, que quan volgués carn dolenta, que tornés a la botiga. L'aprenent es va estranyar: carn dolenta? i per a què l'he de voler, si és dolenta? La botiguera li va respondre que parlés amb els captaires i que al cap d'un temps ho descobriria.
L'aprenent, d'amagat, es va guardar un tros i encuriosida, va fer el que la botiguera li havia demanat. Els captaires li van estar molt agraits i ella, com que no sabia de què parlar, va començar a ensenyar-los les lliçons d'etiqueta que havia aprés. Els portava la roba que sobrava i que podia arreplegar del palau, els explicava històries i els arreglava.
Un dia, el rei la va cridar. Sorprés pel que havia fet, la va ascendir i li va encarregar que treballés per la primera Dama. Ella, contenta, va començar, però es va adonar que no tenia temps per fer tot el que feia abans i que havia d'atendre els capricis de la gent del palau.
Poc a poc, es va anar entristint, ensopint i enrabiant. Ella podia fer coses molt més valuoses que el que estava fent! Aquell dia li van tornar a encarregar la compra, ja que hi havia un banquet molt distingit al palau i algú que hi entengués molt se n'havia de cuidar personalment que tot fos exquisit; aleshores, es va recordar del que li havia dit la botiguera i així ho va fer: va comprar la pitjor carn que podia haver-hi.
El rei la va despatxar. Va aconseguir un lloc per dormir en unes quadres i va començar a treballar ensenyant als fills del granger: d'aquesta manera es guanyava un sou baixet i roba neta. Sobretot, però, tenia temps per anar a la plaça i parlar i entretenir els captaires.
Un dia, el rei la va anar a buscar: li va demanar que tornés, que tenia problemes de motins i que creia que si ella tornava a fer la feina que feia abans es podrien resoldre; ella va declinar l'oferiment, però li va proposar que fos el lligam entre el palau i els captaires a canvi d'uns diners, però ella viuria en un altre lloc, diferent del palau.
I és que quan has sortit al carrer, resulta impossible tornar al palau.
dissabte, 31 de juliol del 2010
Preguntes sense resposta
La crisi que vivim no és només econòmica. És una crisi de valors, educativa, d'enfrontament de models de vida, psíquica, d'obsessions i de trencaments de somnis.
És en aquest context on la desesperança es pot apoderar de nosaltres; cal buscar solucions creatives, però de vegades no es pot i els canvis vertiginosos no desitjats ens obliguen a triar camins o a acomodar-nos a solucions no desitjades.
A més, moltes vegades sense entendre els motius pels quals no es poden realitzar alguns somnis, quan havia estat tant fàcil... Abraxas ha perdut el seu saber, Tanit busca i troba però no té armes per a lluitar contra l'amor autèntic, perquè ella ho és i ho sent així. Li han fallat, s'ha fallat a sí mateixa. Falta de recursos, de cohesió d'oportunitat, manca de coherència en les diferents persones que han de realitzar el somni.
Tot i que es perdona, es perdona per no fer mal a més gent innocent, encara que això hagi suposat renunciar a una part molt important de sí mateixa. Vital.
Quin camí queda quan has recorregut camins que ni tan sols apareixien en els teus somnis? Què pot tornar-te a fer viure quan has perdut tota la capacitat de tornar a estimar, perquè, com diu l'Elliot, quan estimes de debó t'adones que només pots prometre que sempre seràs allà amb coneixement de causa una vegada a la vida? quan hi ha tantes paraules, imatges, records, emocions lligades a una història en cendres, sense saber per què està en cendres i sense saber com reprendre el camí fàcil amb realisme?
diumenge, 16 de maig del 2010
És primavera?
dimarts, 5 de gener del 2010
Novetats
En el cinema, es van substituir els guions, els arguments històrics i les interpretacions que emocionaven per efectes especials cada vegada més espectaculars i que dominen les històries i els guions, de manera que aquests venen condicionats per la capacitat dels ordinadors i de la tecnologia. Els guions, que han acabat sent meres reproduccions que pretenen ser enginyoses de la trista capacitat narrativa de la societat.
Tot i així, demanem més realisme; pantalles planes, efectes 3D... demanem realisme per als somnis d'altres, que en diem professionals, i se'ns ha oblidat com somiar i com imaginar a nosaltres, o com persistir per fer realitat els nostres propis somnis.
dijous, 17 de desembre del 2009
perdre's
En l'alcohol...
En la desesperança...
En el desig...
En el present...
En el futur...
En el carrer...
Pot ser fins i tot normal. Què podem fer perquè no estigui tot perdut, quan, des del naixement, estàs sentenciat, però no ho pots demostrar a ningú, perquè ningú valora la importància de l'afecte, de la imitació, de l'exemple... com a prova irrefutable de l'èxit d'una persona.
Aleshores, només la teva capacitat de trobar-lo en altres llocs et pot salvar. Si no, els teus ulls es tornaran freds i durs, poc empàtics... trobaràs gust en que la gent et tingui por, en humiliar, en viure del no res... perquè és l'única manera que tens de sobreviure, l'única en que se't valora. I poc a poc, aniràs perdent aquell somriure i aquells ulls innocents que tenies quan algú et posava la mà a l'espatlla. Només et quedarà el que vas tenir quan vas néixer. Res. Però tu no ho veuràs i intentaràs fer veure que això que et passa és el millor. Per això... m'agradaria poder-te salvar. Però no sé com.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
mentides
dijous, 1 d’octubre del 2009
enveges
Em va impressionar, i crec que aquesta persona ha seguit aquest lema durant tota la seva vida. I per això, ara és culpable. Culpable d'oferir aprenentatges gratuïts a molta gent, culpable de gaudir donant, culpable de solucionar problemes de manera satisfactòria per a tots,... i tot succitat per l'enveja d'alguns, tant de les capacitats com de la influència.
El que hi hagi en el fons de tot... sona a enveja... enveja perquè no tenen prou empatia com per gaudir de les sensacions de quan algú aprén al teu costat. Això és feina, i prou. Soncs em sap greu dir-ho però aquesta "feina extra" ha fet passar, en moltes persones que conec, del títol teòric a l'interés i el gust autèntic per la professió... de les parets d'or de la universitat a la dura realitat dels barris més abandonats... i ha fet que aprenguéssim i gaudíssim més d'això que dels salons ajardinats i comfortables d'on veníem.
Les persones que han suscitat aquests canvis, des d'avui, mereixen el meu despreci més absolut. Això és tot.
dissabte, 11 d’abril del 2009
vora el mar
Vora el mar... les gotes em parlaven. Era un missatge per a mi només.
Em deien... regula’t com jo: vaig endavant, endarrere, xoco contra les roques... però sempre torno al mateix lloc, en un flux constant i amb el mateix xiuxiueig agradable.
El mar, que em deia: troba el teu punt de tornada i tot anirà bé.
Si no, com creus que jo puc erosionar les roques? Com creus que torno a la calma després de la tempesta més ferotge? Com creus que conservo el meu gust característic de sal? Com creus que vaig poder ser l’origen de la vida? Com creus que puc amagar tants colors i formes diferents sota meu, en llocs tant secrets com recòndits?
Estàs feta de la mateixa substància que jo... vine amb mi, jo et cuidaré i et bressolaré amb el meu xiuxiueig incessant i constant. Jo t’ajudaré a erosionar aquestes roques que s’interposen en el teu camí. Jo t’ajudaré a, quan la roca sigui massa gran, tornar enrere amb un moviment elegant i sinuós. Jo descarregaré la teva fúria amb tempestes que faran tremolar el més valent.
Però jo no treballo depressa; necessito temps i la bondat de la lluna al meu costat.
dimarts, 31 de març del 2009
impossibles

Fa uns anys... era impossible que dos gais es casessin.
Avui... és una realitat en alguns països.
Fa uns anys... era impossible que algú de la família estigués a l'altra banda de l'oceà i poder seguir-hi sent família.
Avui... es una realitat dolorosa.
Fa uns anys... era impossible fer el que volies perquè tothom t'assenyalava amb el dit.
Avui... hi ha un cert anonimat però també solitud.
Fa uns anys... era impossible poder parlar sense fils.
Avui... no podem viure sense estar pendents del móbil.
Em pregunto... què serà possible i impossible d'aquí 10 anys?
amics "a la llunyania"
Ara bromes a part, avui volia parlar de que no importa tant les noves tecnologies com el que es diu i es fa en elles. Per exemple, l'ús del facebook com a xarxa social per a que tothom vegi lo guapo que surts a les fotos de farra amb els amics, el trobo força patètic. Ara bé, per mantenir contacte amb gent que fa molt de temps que no veus de diversos llocs del món, doncs té una utilitat.
El mateix passa amb el messenger: una conversa quotidiana cara a cara pot ser molt pobre, així com la del messenger; però també es poden fer histories a dues veus, es pot parlar i criticar poesies, lectures,... donar recursos i pàgines web... que són coses que no he aconseguit fer mai de viva veu o en el famós "cara a cara".
Per tant, no hauríem de mirar tant si deixem que els nens tinguin a l'abast determinats aparells o recursos tecnològics, sinó que hauríem de veure per a què els utilitzen. Puc dir que jo els he utilitzat per fer amics de diferents llocs del món, que m'han proporcionat experiències i converses interessants; per comunicar-me amb persones que estimo i no puc veure cada dia per diferents motius. I algunes d'aquestes relacions m'han proporcionat un coneixement interior de les persones molt més gran del que hagués tingut si només hagués estat cara a cara, ja que la comunicación no-verbal es converteix en molt limitada o nul·la; has de fer un esforç per explicarte i a més, és una eina que treu vergonya de parlar d'intimitats, ja que no tens la persona davant.
Per tant: gràcies per existir i salutacions als amics "a la llunyania".
diumenge, 29 de març del 2009
Educació (amb majúscules)
Per una banda, hi ha alguns professors que fan el mateix de sempre en una societat que no ha existit mai en la història (és a dir, la nostra: tant plural, diversa, centrada en els drets, en la demanda, tecnològica, científica, ràpidament canviant i movible). Fer el de sempre vol dir, fan la seva classe magistral i qui vol que entengui alguna cosa i qui no, doncs què hi farem. O encara pitjor: els que encara creuen que l'autoritat s'hauria de tenir simplement per què hi ha un Estat que et designa com a "transmissor del saber".
Per altra banda, hi ha l'extrem contrari: metres i professors que amb tota la seva bona voluntat, intenten canviar de métode, tenir en compte més qüestions i considerar que a més de poder transmetre uns coneixements són "educadors". Però els falten sabers, sabers fers i suport.
Resultat: l'escola ha perdut el seu paper tradicional, però no se sap què s'ha de fer ara. Hem de reinventar l'educació escolar i no sabem com fer-ho. Segons les proves PISA, Finlandia és un dels països on l'èxit escolar tant en comprensió lectora, com en matemàtiques com en ciències, és més alt. En una conferència d'algú que ha estudiat aquesta qüestió en la seva tesi doctoral (realitzada a Finlandia), sosté que hi ha molts motius pels quals això és així, però dos de fonamentals i molt alarmants: primer, com a país, l'educació és el que els ha permés existir, intentant ser envaïts per Rússia i Suècia. Van creure en l'educació com la manera de mantenir la seva llengua i la seva cultura. I això, crec que a Catalunya li interessa, oi?
Segon i molt important: els docents són el personal més ben valorat del país. La nota de tall per entrar a magisteri és de 9 i escaig (igual que aquí, que és un 5 pelat). Els millors cervells del país es dipositen en una institució que vetlla per la seva llengua i la seva cultura.
D'acord: les condicions laborals i sanitàries no tenen res a veure amb les d'aquí, ni tampoc tot és perfecte: tenen l'índex més alt de suïcidis, per la falta de llum i per la possible pressió i responsabilitat que se'ls inculca des de molt petits.
Però ja sigui situacions formals d'ensenyament, de les que acabo de parlar, com informals, ambdues tenen una cosa en comú: el disseny (conscient o no) d'activitats en les que persones d'edats força assimètriques puguin parlar i aprendre (mútuament).
Anem pensant què requereix això, tant per l'escola com per la familia, i potser trobarem alguna guia que ens ajudi a repensar el paper de tots plegats.
