Vora el mar... les gotes em parlaven. Era un missatge per a mi només.
Em deien... regula’t com jo: vaig endavant, endarrere, xoco contra les roques... però sempre torno al mateix lloc, en un flux constant i amb el mateix xiuxiueig agradable.
El mar, que em deia: troba el teu punt de tornada i tot anirà bé.
Si no, com creus que jo puc erosionar les roques? Com creus que torno a la calma després de la tempesta més ferotge? Com creus que conservo el meu gust característic de sal? Com creus que vaig poder ser l’origen de la vida? Com creus que puc amagar tants colors i formes diferents sota meu, en llocs tant secrets com recòndits?
Estàs feta de la mateixa substància que jo... vine amb mi, jo et cuidaré i et bressolaré amb el meu xiuxiueig incessant i constant. Jo t’ajudaré a erosionar aquestes roques que s’interposen en el teu camí. Jo t’ajudaré a, quan la roca sigui massa gran, tornar enrere amb un moviment elegant i sinuós. Jo descarregaré la teva fúria amb tempestes que faran tremolar el més valent.
Però jo no treballo depressa; necessito temps i la bondat de la lluna al meu costat.
