dijous, 17 de desembre del 2009

perdre's

Perdre's en la boira...
En l'alcohol...
En la desesperança...
En el desig...
En el present...
En el futur...
En el carrer...

Pot ser fins i tot normal. Què podem fer perquè no estigui tot perdut, quan, des del naixement, estàs sentenciat, però no ho pots demostrar a ningú, perquè ningú valora la importància de l'afecte, de la imitació, de l'exemple... com a prova irrefutable de l'èxit d'una persona.

Aleshores, només la teva capacitat de trobar-lo en altres llocs et pot salvar. Si no, els teus ulls es tornaran freds i durs, poc empàtics... trobaràs gust en que la gent et tingui por, en humiliar, en viure del no res... perquè és l'única manera que tens de sobreviure, l'única en que se't valora. I poc a poc, aniràs perdent aquell somriure i aquells ulls innocents que tenies quan algú et posava la mà a l'espatlla. Només et quedarà el que vas tenir quan vas néixer. Res. Però tu no ho veuràs i intentaràs fer veure que això que et passa és el millor. Per això... m'agradaria poder-te salvar. Però no sé com.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

mentides

De vegades, les mentides ens alliberen... de nosaltres mateixos, de la vida, d'altres persones, del control, de... però ens impedeixen arribar a les arrels dels problemes, ens impedeixen ser eficaços. Sempre seràn provisionals, tot i que hi ha provisionalitats que poden durar anys o fins i tot tota una vida...

dijous, 1 d’octubre del 2009

enveges

"Digues estratègies per afavorir la pau en el món". Algú que conec, quan tenia 17 anys, va dir: "Que la gent donés prou com perquè tothom tingués suficient".

Em va impressionar, i crec que aquesta persona ha seguit aquest lema durant tota la seva vida. I per això, ara és culpable. Culpable d'oferir aprenentatges gratuïts a molta gent, culpable de gaudir donant, culpable de solucionar problemes de manera satisfactòria per a tots,... i tot succitat per l'enveja d'alguns, tant de les capacitats com de la influència.

El que hi hagi en el fons de tot... sona a enveja... enveja perquè no tenen prou empatia com per gaudir de les sensacions de quan algú aprén al teu costat. Això és feina, i prou. Soncs em sap greu dir-ho però aquesta "feina extra" ha fet passar, en moltes persones que conec, del títol teòric a l'interés i el gust autèntic per la professió... de les parets d'or de la universitat a la dura realitat dels barris més abandonats... i ha fet que aprenguéssim i gaudíssim més d'això que dels salons ajardinats i comfortables d'on veníem.

Les persones que han suscitat aquests canvis, des d'avui, mereixen el meu despreci més absolut. Això és tot.

dissabte, 11 d’abril del 2009

vora el mar


Vora el mar... les gotes em parlaven. Era un missatge per a mi només.

Em deien... regula’t com jo: vaig endavant, endarrere, xoco contra les roques... però sempre torno al mateix lloc, en un flux constant i amb el mateix xiuxiueig agradable.

El mar, que em deia: troba el teu punt de tornada i tot anirà bé.



Si no, com creus que jo puc erosionar les roques? Com creus que torno a la calma després de la tempesta més ferotge? Com creus que conservo el meu gust característic de sal? Com creus que vaig poder ser l’origen de la vida? Com creus que puc amagar tants colors i formes diferents sota meu, en llocs tant secrets com recòndits?

Estàs feta de la mateixa substància que jo... vine amb mi, jo et cuidaré i et bressolaré amb el meu xiuxiueig incessant i constant. Jo t’ajudaré a erosionar aquestes roques que s’interposen en el teu camí. Jo t’ajudaré a, quan la roca sigui massa gran, tornar enrere amb un moviment elegant i sinuós. Jo descarregaré la teva fúria amb tempestes que faran tremolar el més valent.

Però jo no treballo depressa; necessito temps i la bondat de la lluna al meu costat.

dimarts, 31 de març del 2009

impossibles


Fa uns anys... era impossible que dos gais es casessin.
Avui... és una realitat en alguns països.

Fa uns anys... era impossible que algú de la família estigués a l'altra banda de l'oceà i poder seguir-hi sent família.
Avui... es una realitat dolorosa.

Fa uns anys... era impossible fer el que volies perquè tothom t'assenyalava amb el dit.
Avui... hi ha un cert anonimat però també solitud.

Fa uns anys... era impossible poder parlar sense fils.
Avui... no podem viure sense estar pendents del móbil.

Em pregunto... què serà possible i impossible d'aquí 10 anys?

amics "a la llunyania"

No sé si el títol és correcte: no sé si hauria de ser "a la llunyania" o "en la llunyania"... perquè segons la normativa catalana de les preposicions i els pronoms febles... :)

Ara bromes a part, avui volia parlar de que no importa tant les noves tecnologies com el que es diu i es fa en elles. Per exemple, l'ús del facebook com a xarxa social per a que tothom vegi lo guapo que surts a les fotos de farra amb els amics, el trobo força patètic. Ara bé, per mantenir contacte amb gent que fa molt de temps que no veus de diversos llocs del món, doncs té una utilitat.

El mateix passa amb el messenger: una conversa quotidiana cara a cara pot ser molt pobre, així com la del messenger; però també es poden fer histories a dues veus, es pot parlar i criticar poesies, lectures,... donar recursos i pàgines web... que són coses que no he aconseguit fer mai de viva veu o en el famós "cara a cara".

Per tant, no hauríem de mirar tant si deixem que els nens tinguin a l'abast determinats aparells o recursos tecnològics, sinó que hauríem de veure per a què els utilitzen. Puc dir que jo els he utilitzat per fer amics de diferents llocs del món, que m'han proporcionat experiències i converses interessants; per comunicar-me amb persones que estimo i no puc veure cada dia per diferents motius. I algunes d'aquestes relacions m'han proporcionat un coneixement interior de les persones molt més gran del que hagués tingut si només hagués estat cara a cara, ja que la comunicación no-verbal es converteix en molt limitada o nul·la; has de fer un esforç per explicarte i a més, és una eina que treu vergonya de parlar d'intimitats, ja que no tens la persona davant.

Per tant: gràcies per existir i salutacions als amics "a la llunyania".

diumenge, 29 de març del 2009

Educació (amb majúscules)

Avui dia, se'n comença a parlar, aquí a Catalunya. I no sense falta de raó.

Per una banda, hi ha alguns professors que fan el mateix de sempre en una societat que no ha existit mai en la història (és a dir, la nostra: tant plural, diversa, centrada en els drets, en la demanda, tecnològica, científica, ràpidament canviant i movible). Fer el de sempre vol dir, fan la seva classe magistral i qui vol que entengui alguna cosa i qui no, doncs què hi farem. O encara pitjor: els que encara creuen que l'autoritat s'hauria de tenir simplement per què hi ha un Estat que et designa com a "transmissor del saber".

Per altra banda, hi ha l'extrem contrari: metres i professors que amb tota la seva bona voluntat, intenten canviar de métode, tenir en compte més qüestions i considerar que a més de poder transmetre uns coneixements són "educadors". Però els falten sabers, sabers fers i suport.

Resultat: l'escola ha perdut el seu paper tradicional, però no se sap què s'ha de fer ara. Hem de reinventar l'educació escolar i no sabem com fer-ho. Segons les proves PISA, Finlandia és un dels països on l'èxit escolar tant en comprensió lectora, com en matemàtiques com en ciències, és més alt. En una conferència d'algú que ha estudiat aquesta qüestió en la seva tesi doctoral (realitzada a Finlandia), sosté que hi ha molts motius pels quals això és així, però dos de fonamentals i molt alarmants: primer, com a país, l'educació és el que els ha permés existir, intentant ser envaïts per Rússia i Suècia. Van creure en l'educació com la manera de mantenir la seva llengua i la seva cultura. I això, crec que a Catalunya li interessa, oi?

Segon i molt important: els docents són el personal més ben valorat del país. La nota de tall per entrar a magisteri és de 9 i escaig (igual que aquí, que és un 5 pelat). Els millors cervells del país es dipositen en una institució que vetlla per la seva llengua i la seva cultura.

D'acord: les condicions laborals i sanitàries no tenen res a veure amb les d'aquí, ni tampoc tot és perfecte: tenen l'índex més alt de suïcidis, per la falta de llum i per la possible pressió i responsabilitat que se'ls inculca des de molt petits.

Però ja sigui situacions formals d'ensenyament, de les que acabo de parlar, com informals, ambdues tenen una cosa en comú: el disseny (conscient o no) d'activitats en les que persones d'edats força assimètriques puguin parlar i aprendre (mútuament).

Anem pensant què requereix això, tant per l'escola com per la familia, i potser trobarem alguna guia que ens ajudi a repensar el paper de tots plegats.

dissabte, 28 de març del 2009

excentricitats


Quan parlem d'una persona excèntrica, habitualment et ve al cap la imatge d'algú que viu molt el ser ell mateix, que passa el dia fent coses no massa habituals però es manté dins d'una normalitat.

Per exemple; perosnatges com Sherlock Holmes, el doctor House d'avui dia o altres de similars... personal habitualment intel·ligent, perspicaç, que entén massa bé el món però paguen un preu molt alt per això; es dónen a si mateixos. Habitualment solters, no hi ha cap dona que els aguanti, o no en volen cap.

Les dones excèntriques, en canvi, solen ser personatges com Marilyn Monroe, Greta Garbo d'antuvi... quina diferència d'estereotip oi? fins i tot en l'excentricitat som masclistes...

Per sort, avui dia hi ha persones com Empar Moliner o Lucía Etxebarría que ens mostren, com a mínim a través dels seus textos, que el concepte de l'excentricitat (en el millor dels sentits) no és exclusiu del génere masculí o de dives del passat i que inclou la intel·ligència i el llenguatge en la definició de dona excèntrica. A més, nosaltres tenim la capacitat de ser felices.

Per això,... un brindis per les dones solteres, que viuen la seva vida, que es dediquen al que els agrada, perspicaces, que entenen el món més del que sembla i que, a més, saben aprofitar-ho de la millor manera possible.

divendres, 27 de març del 2009

ulls


"Els ulls són el mirall de l'ànima". Qui no ha sentit mai aquesta frase?

Poden denotar tristesa, decepció, fredor, feblesa o poden indicar, de vegades, què has patit a la vida. Al metro es poden trobar molts exemples d'aquests ulls i de cares desencaixades, estressades...

També, si ens hi fixem millor, ja coneixent una mica a la persona, poden indicar que guardes un secret perillós, poden indicar que portes una cuirassa de duresa, poden denotar que cuidaràs de qui se t'acosti, que tens confiança en tu mateix, que ets més o menys profund del que sembles,...

En determinades situacions, també es pot distingir fins a quin punt desitges alguna cosa, que aniràs a totes per aconseguir el que sigui i el grau de concentració que tens, mesclat amb el nerviosisme.

Allò de que la mirada no menteix,... és fals, i els actors ho demostren cada dia. De tota manera, no menteix sempre; si coneixem a la persona i estem oberts a que ens digui el que vulgui, podem notar si hi ha enamorament, o que no.

En quant a l'aspecte extern, hi ha aquells ulls marrons clars, de color mel, hi ha ulls que canvien de color, especialment els de color clar, que fluctuen entre verd, blau i grisós, segons l'època de l'any... hi ha ulls clars amb taques fosques...

I hi ha ulls que creia que eren una fantasia i que, de cop, me'ls he trobat davant: "eren ulls de color castany, amarats d'una lluïssor verda. Penetrants, d'escodrinyada molt intensa. Notaves com si, darrere seu, hi hagués un pou enorme, curull de les edats del record i de rumiaments llargs, constants. Però la seva superfície guspirejava amb el present: com el sol que brilla al fullam exterior d'un gran arbre o a les ondulacions d'un llac molt profund. Era com si una cosa que es considerés a si mateixa com adormida, s'hagués desvetllat i t'observés amb la mateixa atenció amb què havia ponderat els seus afers interns durant anys incomptables" (adaptat del Senyor dels Anells, de Tolkien).

I jo afegiria: no només que t'observés, sinò que posés a la teva disposició tots els seus records, tota aquesta saviesa que havia anat acumulant al llarg dels anys, que estava cansada, molt cansada... de guardar secrets, d'atendre, d'amagar-se... que per fi, pot demostrar la seva complexitat i els milers d'emocions que denoten els ulls, tenint la seguretat que no passarà desapercebuda i que algú li donarà sentit.

dissabte, 21 de març del 2009

impressionisme


Monet... els seus quadres, especialment els que mostren paisatges indefinits, i la resta de l'impressionisme en general, sempre m'han produït aquella sensació de que t'agrada i no saps per què. Potser perquè t'acosten al món dels somnis, igual que Dalí, encara que de formes radicalment diferents.

Segons el realizme filosòfic, hi ha una certa correspodència entre la realitat i les imatges mentals; els quadres de Monet exemplifiquen aquesta correspondència de forma magistral. És un "somni" d'imatge mental que prové de la realitat.

dijous, 19 de març del 2009

passejar

Passejar... una de les meves grans aficions. Passejar amb una càmera de fotos per Barcelona o Girona, pels seus barris més antics, on hi pots trobar curiositats...
Fixar-se en la gent: què denota la seva expressió, preguntar-se quina mena de vida deu tenir aquest o aquell...
Girar una cantonada i trobar una flor oblidada en un jardí abandonat...
Els detalls de les cases: finestres pintades, els detalls del ferro forjat, figures als edificis,...

També hi ha un altre passeig important... el que fas amb la persona que estimes, agafats de la mà... encara que sigui per llocs per on molta gent no passejaria. Però llavors, el que veus és una mica igual; l'únic que importa és la conversa i la sensació que et dóna la mà...

dilluns, 16 de març del 2009

senilitat

Les piràmides de població del món occidental cada vegada reflexen que hi ha més persones grans que joves. Això fa que ens trobem, per desgràcia, amb relativa freqüència demències senils, de diferent gravetat i curs i amb diferents afectacions. Però com que aquesta informació es pot trobar relativament fàcilment a internet, vull parlar d'una altra... per animar els cuidadors/es de persones que pateixen aquest tipus de malalties.

Segur que coneixen, si és així, episodis com quan recorden el passat i creuen que és el present... inicialment espanten, però al cap del temps, i especialment en determinats moments, comences a riure quan la iaia diu que quan vindrà la tieta Margarita (quan la tieta Margarita fa molt de temps que ha mort); tu li expliques i et diu que ho entén, entén que no pot estar viva perquè ella té 87 anys i és més gran, però al cap d'un moment pregunta pel tiet Joan, que encara era més gran que la tieta Margarita...

I després, diu que, gràcies a Déu,... conserven bé el cap. O quan comença a cridar a la mare i diu que aviam si anem a casa, que es fa tard... i dius àvia, ja ets a casa... i pregunta... ah si? Ah, és clar. I on és la mare?

Aprofitar aquests moments per riure és vital; encara que no us entenguin, si veuen que esteu contents, els ajudareu i us ajudareu a vosaltres mateixos.

diumenge, 15 de març del 2009

dia de festa sorpresa

Les festes sorpresa són... una collonada per qui les prepara. Que si el regal, que si avisa tothom, l'hora en que es queda, el pastís, les espelmes, on es fa, què has de fer perquè l'altre no se n'adoni de res, que si a l'aire lliure, que si a dins, que si plourà, que si no... ara bé, això afegeix un punt de diversió inigualable, especialment quan l'altre ja sospita. Són una oportunitat també de practicar teoria de la ment d'una manera innòcua... per si de cas. I de veure de qui et pots fiar a l'hora d'amagar un secret i de qui no.
Ara bé... la cara que després fa el "sorprés/a"... no té preu. I llavors, qui no ha sabut guardar el secret, qui ha fet que sospités, qui ho fa només per compromís... ha de claudicar i pensar que ha valgut la pena.