conte

Hi havia una vegada...

Una aprenent de la dama de la cort del regne del Saber. Era voluntariosa, i cada dia complia estrictament amb les tasques que se li encomanaven. Un bon dia, li van encarregar que anés a comprar menjar, ja que la criada habitualment feia aquestes tasques s'havia posat malalta, i així ella sabria també què havia d'encarregar quan vingués la nova criada.

Quan va anar a la botiga, es va trobar molta cua. Avorrida, va mirar les parets de la botiga i encara que eren senzilles, estaven prou netes. La gent que la precedia, en canvi, no va poder deixar de notar que vestien parracs, deixaven anar ferum i arrossegaven mirades i cares llànguides. Anava observan que passaven una llarga estona parlant amb la botiguera; quan finalment marxaven, duien les bosses plenes i una cara somrient. Així, un darrere l'altre.

No va poder evitar parar l'orella quan ja va ser a prop del taulell. La botiguera els recomanava les millors carns, els feia algun descompte si tenien problemes per pagar i els preguntava sobre el seu estat i el de la seva família. Un senyor que tenia problemes amb la seva filla perquè no volia casar-se, va acabar entenent que potser el millor pretendent encara no havia sortit i va quedar en que quan la carnissera trobés un noi de bon veure i mereixedor de la nena, li diria perquè l'acompanyés a comprar.

L'aprenent es va acostar al taulell, li va donar la llista i va exigir que sisplau, li donés les carns de millor qualitat, ja que eren per la cort del rei Saber. La botiguera li va dir que així ho faria, però amb dues condicions: una, que sisplau en repartís un tros d'amagat entre els captaires que rondaven el castell i dues, que quan volgués carn dolenta, que tornés a la botiga. L'aprenent es va estranyar: carn dolenta? i per a què l'he de voler, si és dolenta? La botiguera li va respondre que parlés amb els captaires i que al cap d'un temps ho descobriria.

L'aprenent, d'amagat, es va guardar un tros i encuriosida, va fer el que la botiguera li havia demanat. Els captaires li van estar molt agraits i ella, com que no sabia de què parlar, va començar a ensenyar-los les lliçons d'etiqueta que havia aprés. Els portava la roba que sobrava i que podia arreplegar del palau, els explicava històries i els arreglava.

Un dia, el rei la va cridar. Sorprés pel que havia fet, la va ascendir i li va encarregar que treballés per la primera Dama. Ella, contenta, va començar, però es va adonar que no tenia temps per fer tot el que feia abans i que havia d'atendre els capricis de la gent del palau.

Poc a poc, es va anar entristint, ensopint i enrabiant. Ella podia fer coses molt més valuoses que el que estava fent! Aquell dia li van tornar a encarregar la compra, ja que hi havia un banquet molt distingit al palau i algú que hi entengués molt se n'havia de cuidar personalment que tot fos exquisit; aleshores, es va recordar del que li havia dit la botiguera i així ho va fer: va comprar la pitjor carn que podia haver-hi.

El rei la va despatxar. Va aconseguir un lloc per dormir en unes quadres i va començar a treballar ensenyant als fills del granger: d'aquesta manera es guanyava un sou baixet i roba neta. Sobretot, però, tenia temps per anar a la plaça i parlar i entretenir els captaires.

Un dia, el rei la va anar a buscar: li va demanar que tornés, que tenia problemes de motins i que creia que si ella tornava a fer la feina que feia abans es podrien resoldre; ella va declinar l'oferiment, però li va proposar que fos el lligam entre el palau i els captaires a canvi d'uns diners, però ella viuria en un altre lloc, diferent del palau.

I és que quan has sortit al carrer, resulta impossible tornar al palau.

Preguntes sense resposta

En la societat actual hi ha una lluita que encara està per aconseguir en molts països i fins i tot no tant lluny de casa nostra com ens pensem, que és la lluita per la supervivència. Tot i així, n'hi ha una altra, potser més dura perquè hi tenim menys experència: la lluita per l'autorrealització.

La crisi que vivim no és només econòmica. És una crisi de valors, educativa, d'enfrontament de models de vida, psíquica, d'obsessions i de trencaments de somnis.

És en aquest context on la desesperança es pot apoderar de nosaltres; cal buscar solucions creatives, però de vegades no es pot i els canvis vertiginosos no desitjats ens obliguen a triar camins o a acomodar-nos a solucions no desitjades.

A més, moltes vegades sense entendre els motius pels quals no es poden realitzar alguns somnis, quan havia estat tant fàcil... Abraxas ha perdut el seu saber, Tanit busca i troba però no té armes per a lluitar contra l'amor autèntic, perquè ella ho és i ho sent així. Li han fallat, s'ha fallat a sí mateixa. Falta de recursos, de cohesió d'oportunitat, manca de coherència en les diferents persones que han de realitzar el somni.

Tot i que es perdona, es perdona per no fer mal a més gent innocent, encara que això hagi suposat renunciar a una part molt important de sí mateixa. Vital.

Quin camí queda quan has recorregut camins que ni tan sols apareixien en els teus somnis? Què pot tornar-te a fer viure quan has perdut tota la capacitat de tornar a estimar, perquè, com diu l'Elliot, quan estimes de debó t'adones que només pots prometre que sempre seràs allà amb coneixement de causa una vegada a la vida? quan hi ha tantes paraules, imatges, records, emocions lligades a una història en cendres, sense saber per què està en cendres i sense saber com reprendre el camí fàcil amb realisme?

És primavera?

Plou. Ha plogut molt, està plovent i plourà.

Però avui feia sol.

Avui he vist un blauet,

Ànecs en una riera,

Camps plens de flors.

Moltes papallones...

Just darrere de la porta de casa meva.

Algun dia serem capaços de veure el sol

I la primavera

Que s'amaga darrere de murs falsament construits?

Novetats

Les novetats ens enceguen; però amb cada nova novetat es veu també un món més buit. Va aparèixer la televisió; tothom la volia, tothom la cobejava. Quan això s'ha generalitzat, s'han perdut les històries orals, el caliu dels menjars diaris i la qualitat de l'entreteniment, tot i que mai ha estat gaire òptima, en els darrers temps ha arribat a límits poc imaginables en algunes cadenes (d'altres, per sort, es salven i intenten fer séries i programes de qualitat).

En el cinema, es van substituir els guions, els arguments històrics i les interpretacions que emocionaven per efectes especials cada vegada més espectaculars i que dominen les històries i els guions, de manera que aquests venen condicionats per la capacitat dels ordinadors i de la tecnologia. Els guions, que han acabat sent meres reproduccions que pretenen ser enginyoses de la trista capacitat narrativa de la societat.

Tot i així, demanem més realisme; pantalles planes, efectes 3D... demanem realisme per als somnis d'altres, que en diem professionals, i se'ns ha oblidat com somiar i com imaginar a nosaltres, o com persistir per fer realitat els nostres propis somnis.