Educació (amb majúscules)

Avui dia, se'n comença a parlar, aquí a Catalunya. I no sense falta de raó.

Per una banda, hi ha alguns professors que fan el mateix de sempre en una societat que no ha existit mai en la història (és a dir, la nostra: tant plural, diversa, centrada en els drets, en la demanda, tecnològica, científica, ràpidament canviant i movible). Fer el de sempre vol dir, fan la seva classe magistral i qui vol que entengui alguna cosa i qui no, doncs què hi farem. O encara pitjor: els que encara creuen que l'autoritat s'hauria de tenir simplement per què hi ha un Estat que et designa com a "transmissor del saber".

Per altra banda, hi ha l'extrem contrari: metres i professors que amb tota la seva bona voluntat, intenten canviar de métode, tenir en compte més qüestions i considerar que a més de poder transmetre uns coneixements són "educadors". Però els falten sabers, sabers fers i suport.

Resultat: l'escola ha perdut el seu paper tradicional, però no se sap què s'ha de fer ara. Hem de reinventar l'educació escolar i no sabem com fer-ho. Segons les proves PISA, Finlandia és un dels països on l'èxit escolar tant en comprensió lectora, com en matemàtiques com en ciències, és més alt. En una conferència d'algú que ha estudiat aquesta qüestió en la seva tesi doctoral (realitzada a Finlandia), sosté que hi ha molts motius pels quals això és així, però dos de fonamentals i molt alarmants: primer, com a país, l'educació és el que els ha permés existir, intentant ser envaïts per Rússia i Suècia. Van creure en l'educació com la manera de mantenir la seva llengua i la seva cultura. I això, crec que a Catalunya li interessa, oi?

Segon i molt important: els docents són el personal més ben valorat del país. La nota de tall per entrar a magisteri és de 9 i escaig (igual que aquí, que és un 5 pelat). Els millors cervells del país es dipositen en una institució que vetlla per la seva llengua i la seva cultura.

D'acord: les condicions laborals i sanitàries no tenen res a veure amb les d'aquí, ni tampoc tot és perfecte: tenen l'índex més alt de suïcidis, per la falta de llum i per la possible pressió i responsabilitat que se'ls inculca des de molt petits.

Però ja sigui situacions formals d'ensenyament, de les que acabo de parlar, com informals, ambdues tenen una cosa en comú: el disseny (conscient o no) d'activitats en les que persones d'edats força assimètriques puguin parlar i aprendre (mútuament).

Anem pensant què requereix això, tant per l'escola com per la familia, i potser trobarem alguna guia que ens ajudi a repensar el paper de tots plegats.